paià sedé

A lo lejos se ve
la otra orilla ven
no me haré viejo sin ver
la otra orilla.
Veo las fieras correr
correr por ahí
sé que me espera a mí.

La otra orilla. Josele Santiago. Los enemigos

Paieres,

De totes és conegut que en Martí de cal negre, que sembla tonto..., té la mania de passar-se hores i hores flotant... per sobre l’aigua. S’està a la piscina fins que queda arrugat com un paper mollat. Jo em pensava que aguantava aquestes llargues estones a base de fotra-li i als braços , als peus i fortes dosis de voluntat. Doncs resulta que no! Té truco!! I un dels trucs que fa servir és un MP3 submergible que no te’l poses a l’orella però que se sent i s’escolta... la mar de bé! Jo per un defecte de fàbrica haig de nedar, cosa que m’avorreix profundament. També tenia els meus “truquillos” però, és clar, partir-se la caixa al mig de la piscina feia una mica de cante! O sigui que li vaig demanar al Harry si em podia deixar provar aquest prodigiós MP•3 que segons ell només es troba als EEUU i que l’ha aconseguit mitjançant contactes ( Martí prova-ho al E-bay !! ). Era una bona ocasió per escoltar l’últim grup entregat per la meva mula ...ta txin ta txin: Iron and Wine. Quantes coses noves en un dia..i sota l’aigua!
Resulta que al “detràs” d’aquest nom s’oculta un personatge singular anomenat Sam Bean. Hi ha vegades que descobreixes un grup perquè et crida l’atenció una cançó , altres per una entrevista, altres per la portada d’un sedé. Els Iron and Wine em va cridar l’atenció un foto seva. Suposo que tants cabells a la cara... em va cridat moooolt l‘atenció i em va recordar una vegada mes com de malament està repartit el món mundial ( i els cabells )! Després vaig llegir una entrevista i tot seguit a enviar la mula per aquests mons de Déu a buscar el sedé. Doncs mira, el trobo molt bo. És un country alternatiu i, com he llegit en alguna banda, destaca una veu apalancada, fins i tot somnífera. Un so molt “rústic” que et transporta, per exemple, a cal Pagès o al Ragatell. Vaja que és un bon viatge... i el “tio” s’ho grava a casa ell solet. Va tocar a la sala Apolo no fa gaires dies. L’entrevista és feta poc abans del concert després de les proves de so. No sé quin carai de revista americana l’han nombrat sedé de l’any . Quan li pregunten què en pensa contesta que li preocupa mes que tot surti rodó durant al concert i aconseguir el so que ell vol que tots els sedé que pogui vendre. O sigui, un personatge per afegir a la col•lecció de Paià Sedè... i mes després de descobrir-lo dins a l’aigua. Gràcies Harry!
El sedé es diu: Shepherd's dog.


Ah: Afegeixo marcador: Falten 50 dies per el concert d'en Nick Cave a Badalona. La secció del paià sedé hi serà tota en pes...com ha de ser!