paia sedé!!

Canaia del “paià”:

Si Déunostrosenyortotpoderós feu l’home a imatge i semblança seva, llavors podem afirmar que Déunostrosenyortotpoderós beu, fuma, es droga i menja peus de porc.
Al setè dia, després d’haver treballat tota la setmana decidí agafar-se festa. Aquells dies feia un sol de justícia i com que l’home encara no havia creat l’aire condicionat, va pensar que seria una bona idea anar a prendre la fresca sota un pi, aquí d’alt a Capolat, que era el què se solia fer quan queia un gran “Lorenzo”. Agafà el mocador de farcell, la seva ampolla d’Aromes de Queralt, les seves herbes i , és clar, els seus peus de porc per fer a la brasa.
Arribat a una gran esplanada de Capolat on la senyora alcaldessa de la població hi deixa coure brasa, Déunostrosenyor amb el dit gros del peu encengué quatre “tions” per poder fer-se el dinar. Ja se sap què passa quan es fan costellades: acabem amb una castanya com un general i d’això no se n’escapa ni Déu ( no, sí ja fareu cas al metge ja: menjar peus de porc fa mal, castiga el fetge, fa que apareguin “enanitos” entre les flors i fa riure molt... o això ho fa una altra cosa? En fi, alguna cosa de les què solem fer no la fem bé... jo sempre he pensat que ho feien els peus de porc però ara que estic analitzant el cas en profunditat penso que potser la culpa la podria tenir un altre element. Ja ho investigarem!!!!!!!) Seguim amb el tema que ens ocupa... Després de beure aromes de Queralt,de menjar peus de porc com un “cossaco” i fer les seves infusions, observà el munt d’ossos de peu de porc que havia apilotat. “ Què en puc fer? El porc el vaig crear per aprofitar-ho tot... ja sé:”d’un branquilló de boix grèvol, en un tres i no res, pim, pam,pum, en sortí una botiga i... pim, pam, pum del munt d’ossos de peu de porc, el molt canalla,en feu el botiguer.
El paia sedé escollit de la setmana és: LA VIDA MATA. És un disc de...taxin,taxin: LOS ENEMIGOS. Aquest disc és es tercer en ordre d’aparició d’aquesta poderosa banda de rock’n’roll . Es va editar l’any 90 del segle passat. Sedé d’audiència obligatòria pels membres d’aquest blog. Aquest sedé es podria considerar un sedé conceptual ( segons en Josele casualment). La majoria de cançons parlen de Déunostrosenyortotpoderós, la mort, la religió... vaja que canten les quaranta a aquell a qui un dia, sota un pi d’un prat de Capolat, va crear i condemnà al pobre botiguer ( pim, pam, pum ).
A les cançons del sedé hi ha riffs molt poderosos que ja li agradaria haver composat al mateix Keith Richards. En Josele mostra ja el què és el seu estil propi, la seva manera de cantar i composar .Hi ha frases lapidàries que et poden fer caure de la cadira. Hi ha el què pels fans de Los Enemigos és gairebé el seu himne: Desde el jergón ( Kerni recordes la primera vegada que la vas escoltar?). Si teniu la versió en vinil o en cassette ( recordeu? ) hi ha menys cançons. Són les cançons que defineixen mes el sedé. A la versió de sedé hi van afegir les cançons: Paquito, un versió de Soy el rey i Nadie me quiere.
No em puc enrotllar mes. Us penjo el la canço Miedo. Per mi una de les cançons amb la letra més bona de la història del món mundial
Apalé.